un passeig amb el meu fill llibert

Tinc un fill que hauria d'haver nascut als 70 i crescut als 80. Li agrada vestir amb els Dockers i les Panama Jack del seu pare, escoltar la música enllaunada dels Depeche mode o la Madonna dels seus inicis i és un sibarita que demana entrepans de filet de vedella, en comptes de bacon amb formatge. Avui baixàvem caminant per la Diagonal a l'alçada de Muntaner i em deia que li encantava aquell recorregut de Barcelona. "Mira -em deia senyalant-me l'acera- són fulles de plataner". Les rajoles grises feien un gravat que en el seu conjunt imitaven les fulles dels plataners quan cauen a la tardor. Després hem passat pel davant del Pilma i a l'altra banda quedava l'edifici de l'Habitat, que ara és un Mango. Li he explicat que L'Habitat era una botiga de mobles de gama mitja-alta on compràvem els mobles els qui ens volíem diferenciar una mica abans que hi hagués l'Ikea. La taula i les cadires del primer pis que vaig tenir quan em vaig casar eren d'allà. 

No suporta el vent i va renegant mentre gira el cap de cantó perquè no li marxi enrera el serrell. Va carregat fins a dalt amb la carpeta de dibuix, el porta-plànols, l'ordinador, l'agenda, l'estoig i la carpeta. De camí m'ensenya la casa Sayrach "mira aquest edifici és molt bonic, vaig intentar entrar un dia però em van dir que no es podia visitar". Comenta tristot. A l'interior hi ha un restaurant i li dic d'entrar a dinar, i va i em prevé "no mama, no, que és molt car".  Seguim caminant, ell ja té clar on em vol portar. Passem pel davant de la Cambra de Comerç i li dic que allà he fet algun curs de comerç exterior. Em repeteixo perquè crec que algun cop ja li he dit, això. "Saps que a Rambla Catalunya és on hi ha millor oferta gastronòmica de la ciutat?" em diu convençut com si hagués tret la informació d'unes dades estadístiques. "Anem a La flauta que també està molt bé". Seiem i es demana la flauta de filet de vedella. I llavors li explico quan el feia la seva àvia al Frankfurt, era l'entrepà estrella dels 80. 

mirant per la finestra

Recull les bosses plenes del Condis cansada d'esperar, s'aixeca i marxa. S'ha acabat la jornada. Aguantava les temples amb els seus punys, mirava el mòbil i el tornava a guardar. Era asseguda al pedrís de l'estètica ENE que queda a sota de casa. Ella ja ha fet la compra per sopar. Des d'aquí puc veure encara la llum plom del cel sobre els edificis. Ha parat de ploure. Van tallar el pi centenari del pati del davant fa uns mesos. Rere el pi hi havia un altre pati interior amb una caseta que no havia vist abans. Ara hi ha algú a dins d'una saleta il·luminada d'un groc càlid, el televisor encès i una prestatgeria plena de llibres. Aquell pati m'inquieta, per què hi ha algú vivint i no surt ningú mai? Rere ell, l'aire mou les copes de tres xipresos que hi ha a un jardí de més endarrere. Tres xipresos. Seria un lloc on poder passar la nit antigament, quan encara no havien construït tots els pisos del voltant. Demà al matí quan em llevi he de recordar de mirar el pati del saló amb la prestatgeria de llibres. Estarà el llum apagat? Després, quan trepitgi l'asfalt per arrencar a córrer potser em creuo amb el vell que surt a buscar el pa cada matí. Porta els pantalons arremangats per sobre els turmells i camina tan a poc a poc... Tindrà més de noranta anys i va amb la mirada perduda. Si penso que pot tenir l'edat que tindria ara el meu pare i que segurament viu sol em moro de pena. I llavors arrenco a córrer encara més ràpid. Perquè les penes no m'atrapin. No sé com es deu dir, però veig com veu que ha passat la seva vida i ja no reconeix la que té al davant. I corro. El televisor del saló de la prestatgeria amb llibres ara està apagat, i segueixo sense veure  ningú. Les copes dels xipresos es mouen amb el mateix ritme lent d'abans. Feia dies que no escrivia res. Ni em preguntava per què. I penso que és bo. 

s'offrir de l'apprentissage

Aujourd’hui très tôt j’ai écrit un texte sur l’école du futur comme un exercice d'expression écrite pour mon sujet de langue française. Je suis heureuse. Après 28 ans, j’ai repris mes classes à l'Alliance. Cette fois-ci j’ai décidé de le faire comme un cadeau pour moi. La promenade du samedi matin jusqu’à la rue Corró. Le foulard autour de mon cou. Le cahier d’exercices dans mon sac. Le café rapide avant la classe. Les bonjours. Et Justine, la jeune professeure bretonne. S’offrir de l’apprentissage.

Aquesta setmana he començat la Història del temps de l’Stephen Hawking en una edició del 1988. Quan va sortir aquest llibre jo tenia 13 anys, i potser ja vaig escoltar el nom del físic anglès a Més enllà del 2000, el programa de divulgació científica del 33 que jo ja veia amb el meu pare. Història del temps és com la bíblia dels ateus, no em fa res dir-ho. El fet que l’Univers sigui simplement, sense límits ni un començament inicial és una cosa que s’escapa a la nostra raó. Fins i tot a la dels no creients com jo. Hawking no només dóna explicacions sobre les seves teories, sinó que fa referència als seus predecessors científics i humanístics. Kant i Einstein sumen. Newton i el doctor Johnson també. El marquès de Laplace i Copèrnic i Galileu i Darwin, De l’infinitament gran a la partícula més petita. Els forats negres, estrelles que en la seva agonia i mort tenen la massa tan concentrada que la força de la seva gravetat xucla la llum cap endintre sense deixar-la sortir. Si t’estires al llit i intentes mirar-te com si fossis un espectador des de fora de la Terra t’adones de les foteses de les nostres vides. Ho deia Hawking i jo particularment ho he practicat tota la meva vida: no deixis mai de mirar les estrelles quan és de nit.

Els principis bàsics en qualsevol feina són la responsabilitat i l’atenció plena tant en les tasques com en les persones amb què tractem. Molt pocs arriben a l’excel·lència en aquestes qüestions, malgrat semblar les més senzilles. Per a mi, i per humil que sigui un ofici, si una persona compleix amb aquests requisits, ja compta amb la meva admiració.

Stephen Hawking (1942-2018)