blue sky

Anys 60. A Blue Sky la Jessica Lange interpreta la dona d'un científic militar (Tomy Lee Jones) que treballa per a l'exèrcit estatunitenc fent proves nuclears als països on EUA hi tenen bases militars. La pel·lícula és de l'any 1994 i en castellà la van traduir com a Cosas que nunca mueren, fent referència a l'amor incondicional que es tenen com a parella. La història és bàsicament ella, una dona molt lliberal, sexy i alegre a qui li agrada seduir els homes. La Jessica Lange està guapíssima i malgrat que fa un paperàs és un personatge ple de contradiccions. Ella es passa la vida viatjant de país en país, amb les dues filles adolescents, rere els perillosos projectes del seu marit. Li agafen atacs d'histèria cada cop que es muden de casa i li és infidel, tot i que ell l'acaba perdonant. Diguem que presenten una dona que no encaixa en el rol de mestressa de casa però s'hi resigna. No treballa, tot i que participa en la companyia de teatre amateur amb  altres dones de militars - des de sempre li hauria agradat ser actriu de Hollywood, confessa.

 

Finalment el seu marit denuncia el perill que suposa per a la salut dels veïns de la zona on fan els assajos nuclears i en una mena de fals consell de guerra l'ingressen en un psiquiàtric militar. El deixen idiotitzat amb tanta droga que li injecten. Llavors la protagonista, per denunciar la injusta situació en què es troba el marit, munta un sidral enmig del desert de Nevada quan estan a punt de llençar una bomba. I el final... el final acaba forçadament bé. Però grinyola perquè no encaixa amb el personatge tan explosiu de la Jessica Lange.  

He trobat a faltar profunditat en el personatge, un background, una evolució lògica del seu dolor (així com el del marit). Qui ho va fer molt bé això va ser l'Spielberg als Fabelmans amb el personatge de la mare, que pateix un tipus d'histèria similar a la de la protagonista de Blue Sky però ens presenta els motius: era un geni, havia de ser pianista de càmera i  es troba engabiada fent de mestressa de casa. L'evolució: marxa amb un amic del pare que l'entén amb el seu patiment i s'acaba separant per anar a viure sola. 

Si algú vol saber més sobre el tema del mal que no té nom que llegeixi l'assaig de la Betty Friedan La mística de la feminitat. Sobre ell n'he parlat en més d'una ocasió al bloc.

el cervell creador encara és molt humà

Any 2175. Hi ha una estudiant de lletres romàniques en un minúscul estudi als baixos d’un edifici antic, de mitjans del segle XXI. Està immersa en la traducció al castellà de l’obra de la seva quatràvia, que escrivia en català. Per alguna raó els seus rebesavis van guardar els llibres de la seva mare, els que hi havia en una capsa a la prestatgeria quan va morir i aquella caixa va anar de pares a fills, de casa en casa, fins arribar a l’estudi d’aquesta noia que s’assemblava molt a aquesta quatràvia que escrivia. Que fos estudiant de romàniques va ser per motiu d’aquella caixa amb llibres. Volia saber com pensava i com vivia aquella quatràvia. La llengua en què escrivia havia quedat com un reducte acadèmic, però allò era valuós. Tenia un retrat d’una dona no gaire diferent a ella. Havia conegut l’amor i el desamor. L'instint del plaer sexual. Mirava el cel com una constatació del que èrem i del que seríem. Les tasques del dia a dia se les prenia amb responsabilitat i l’escriptura resultava ser un oasi enmig de tanta quotidianitat. Però la quotidianitat mateixa era l’objecte de la seva escriptura.

El temps a l’any 2175 era molt més extens que al 2025. L’estudiant tenia un robot que li feia les tasques de casa i els àpats es feien fora o venien preparats en paquets de bosses de material orgànic. Tenia més temps per a l’estudi i el teletreball que li permetia pagar l’estudi on vivia.

Aturo aquí aquest meu relat imaginari. Em pregunto què seré jo per a un lector que em llegeixi d’aquí 150 anys -en el cas hipotètic que em llegeixi algú. Com d’antic es veurà l’idioma en què escric i si s’arribarà a entendre el que vull traslladar en els meus escrits. Si em veuran com a una escriptora contemporània, en el sentit que els meus relats els resultin no gens estranys, sinó com una història amb què s’identifiqui aquell lector de finals del segle XXII. Pico aquestes línies sobre el teclat d’un ordinador portàtil fabricat a la Xina. Deia en Charles Bukowski que en un futur a l’escriptor no li caldria ni picar les paraules en un teclat, sinó que seria suficient amb que es posés els tous dels dits sobre les temples i immediatament es traslladaria la seva història en una pantalla. Però que tot i així, la benzina que creava la història només seria a l’abast d’uns pocs talentosos. El cervell creador encara és molt humà.

La Rosalía de Castro escrivia a mà, amb tinta i ploma. Com ho va fer Dostoievski, Jane Austen o les germanes Brönte. Va escriure molt sobre la mort. I malgrat que en vida va poder gaudir de l’èxit literari, sempre va dubtar que la seva obra arribés tan lluny en el temps. Ni tan sols crec que imaginés que jo avui estaria aquí, 150 anys més tard, interpretant el que va deixar escrit.

Aunque no alcancen gloria,

pensé, escribiendo libro tan pequeño,

son fáciles y breves mis canciones,

y acaso alcancen mi anhelado sueño.

Pues bien puede guardarlas la memoria

tal como, pese al tiempo y la distancia,

y al fuego asolador de las pasiones,

sabe guardar las que aprendió en la infancia,

cortas, pero fervientes oraciones.

Por eso son, aunque no alcancen gloria,

tan fáciles y breves mis canciones.

Rosalía de Castro, Orillas del Sar (1884)