Diuen que quan desitges una cosa amb molta força s’acaba fent realitat. I podria dir que en els moments més límit, quan més em semblava que em costaria, els meus desitjos sempre s’han fet realitat. Quan em vaig quedar embarassada la primavera del 2006, portàvem exactament dos anys i dos mesos intentant-ho. Vist amb la distància del temps penso que és una estupidesa, però el rellotge biològic fa que t’arribis a obsessionar amb la qüestió en si mateixa i en aquell moment és allò el que importa i res més. Era l’època en què tots els amics es quedaven embarassats -les dones, és clar-, i només m’arribaven notícies de prenyamentes d’altres que es quedaven al primer intent. O això et deien, fent bandera de com de fèrtils eren, com si allò fos un mèrit. Encara roman molt de primitiu en la nostra cultura. Primer em van dir que tenia una trompa obstruïda i després de vàries proves el ginecòleg va decidir que m’havia de derivar a una clínica de fertilitat d’un amic seu. Quina casualitat. Havien passat només vuit mesos des del primer intent. Llavors van venir més proves i més diners, i tot per acabar resolent que m’havien de fer una inseminació. Una cànula havia d’introduir-se a la vagina per posar el sèmen de qui era el meu marit, però va resultar que abans d’això l’amic del meu ginecòleg -no recordo el seu nom, tot i que sí el seu rostre rodó amb ulleres rodones i gest hipòcrita- em va explorar i es va adonar que tenia un petit tabic vaginal que m’havien de treure per fer-me la inseminació. “Però si el doctor sempre m’havia dit que això no suposava cap impediment per quedar-me en estat” li vaig dir estranyada. “S’ha de treure, s’ha de treure, vens la setmana que ve i amb una mica d'anestèsia local t’ho tallem en un moment”. Dit i fet. Vaig estirar-me amb les cames obertes sobre el reposacames que hi ha en aquell tipus de lliteres i vaig escoltar el brunzit d'una petita serra durant uns deu minuts.
M’hi va acompanyar el Manel, que ja des d’un inici es va mostrar reticent a anar a aquell lloc, “tampoc ha passat tant temps, són uns roba calers, juguen amb els sentiments de les persones”. Vaig haver de donar-li la raó. Després d’aquella intervenció em vaig haver de fer una nova prova a les trompes que consistia en posar-te un contrast per la vagina per veure fins on arribava el líquid. Em van assegurar que feia molt de mal i que fins i tot hi havia dones que es desmaiaven amb la prova. Per prevenció em van fer prendre una Buscapina. A mi no em va fer res de dolor. O més ben dit res que no fos suportable. La prova me la van fer als baixos de la clínica Sagrada Família, era ben bé un sòtan amb poca llum de fluorescents i recordo que el metge que me la va fer era un home passats els seixanta-cinc anys, era en el llindar de la jubilació, i semblava tenir molta experiència en allò. Quan va acabar se’m va acostar i em va dir en to estranyat: què m’has dit que tenies, tu? “Una trompa obstruïda”, li vaig respondre. “Tu estàs perfectament noieta, de trompa obstruïda res de res”. I va marxar. Em vaig quedar parada, perquè a més, estava a res de fer-me la inseminació. Sis-cents euros costava. N’havíem pagat cent-cinquanta per aquella prova. Em van preparar unes injeccions per hormonar-me passada la següent regla i jo estava cagada. Punxar-me jo mateixa! Si us plau, si us plau, que no ho hagi de fer! Pensava per a mi. No va caldre. Pocs dies després vam tenir relacions encara amb l’esperança d’un embaràs natural que trigava en arribar. Vam fer-ho una setmana en què estava ovulant i en dies alterns, atenent a les recomanacions de la dona d’un amic nostre que era metgessa de l’hospital Taulí, “així l’esperma té temps de reposar i estarà més fort.” Ens va dir amb el seu accent d’Almeria. Va ser un 1, un 3 o un 5 de maig del 2006 quan em vaig quedar embarassada. El meu marit de seguida m’ho va veure, abans fins i tot de fer-me el test. Estàvem a la taula del menjador fent el cafè un matí de dissabte i se’m va quedar mirant. Em va dir que estava molt guapa i que se’m veia diferent: "tu estàs embarassada segur". I va somriure. Vaig esperar-me al dia següent per fer-me la prova amb el predictor al lavabo del pis de Sant Antoni. Encara el guardo, ja amb la ratlleta d’un lila gairebé imperceptible. He de dir que va ser un moment molt especial perquè sense conèixer què suposarà, ets conscient d’una responsabilitat que ve i que et canviarà la vida. És com: ho vull però no sé si seré capaç d’assumir-ho. Estava molt feliç perquè havíem de ser pares. Vaig trucar un migdia des del departament de la meva feina al doctor de la clínica per donar-li la notícia. Es va quedar glaçat. O callat a l’altra banda del telèfon. Va fer un “Ah… molt bé doncs.” Encara és l’hora que m’ha de felicitar. Va ser com treure’m un pes de sobre quan li ho vaig dir, era tot molt farregós i molt antinatural, ja sé que hi ha persones que han aconseguit embarassos gràcies als tractaments de fertilitat, però la meva experiència amb ells no va ser bona. La veritat és que tant me fa, ara. Els estimo tant els meus nens!*
Del curs de l'embaràs tinc altres escrits, tot i que aquesta ja és una altra història.
 |
| Els meus fills, Llibert i Gerard, en una foto de l'any 2014 a Copenhagen |
*Fragment d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 2019
