En un passatge de La vida somnàmbula, l’Enric Iborra fa un autoretrat a través de la semblança amb el seu pare, el també escriptor Josep Iborra:
<<Josep Iborra, a vuitanta anys, confessava en una carta a Josep Garcia Richart que li agradaria llegir-se la biblioteca d’Alexandria, “tota sencera”. Jo tinc damunt la taula de l’estudi una llista de lectures pendents, que no para de créixer. Llegir em fa ganes de llegir més, m’empenta en una mena de fugida endavant.>>
 |
| Enric Iborra al seu estudi entre llibres i el seu violoncel (2014) |
Com el seu pare, l’Enric és llegint i assajant el que llegeix, que vol dir reflexionar sobre la vida a través de les seves lectures. No és un crític literari comú. M’ha fet recordar els darrers dies del meu pare en el seu apunt sobre els diaris de Sándor Marai, quan diu que morir-se és quan s’arriba al punt de no reconèixer-se en el passat i no esperar ja el futur: <<Morir del tot de vegades costa molt>>. Això va dir el meu pare al llit de l’hospital quan ja no esperava res més de la vida: “mira que costa morir-se”.
Seguint amb el paral·lelisme entre pare i fill, fa poc, revisant el Breviari d’un bizantí del Josep Iborra, em va cridar l’atenció una nota en què reflexiona sobre una traducció de la Bernat Metge de la Metamorfosis de Luci Apogeu, l’escriptor romà del segle II D.C. on diu que els passatges més joiosos i eròtics del llibre la Bernat Metge els va suprimir: “Quins escrúpuls més estúpids! És fer-li, a més, injúria a Apoleu, veure obscenitat i pornografia on el que hi ha és l’alegria de viure que recorre tota l’obra.” L’Enric Iborra, escrivint sobre un dels traductors de la Bernat Metge, en Miquel Dolç, que va traduïr el poeta llatí Marcial, també fa un comentari que va en la mateixa línia. Dolç confessa que havia acudit a eufemismes i que quan el text era obscè o sexualment anecdòtic directament el suprimia. Diu l’Enric “El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum.”
Sobre la desvalorització de la literatura també en parla a La vida somnàmbula. La hiperproducció actual de llibres fa que amb prou feines estiguin un mes als prestatges de les llibreries, com si fos una camisa del Zara (aquesta comparació l'he feta jo). Però l'autor constata amb resignació el fet que molts escriptors publiquen sense ser llegits ni escoltats. Hi ha molta massa escriptora i molt poca de lectora.
 |
| Joan Fuster i Josep Pla (1964) |
L’Enric és un gran lector de Josep Pla. Si seguiu el seu bloc La serp blanca, veureu que hi té una sèrie, Planiana, on hi publica fragments de l'obra de l'autor de Palafrugell. El seu pare, Josep Iborra, n'era un fervent admirador, i fins i tot el va arribar a conèixer personalment en una de les visites que va fer al seu amic Joan Fuster. Al Diari 1965-1977 hi fa un retrat magnífic d'aquella visita. Escric tot de memòria. Quan l'Enric tenia 12 anys el seu pare ja li va donar a llegir Pla, i des de llavors que no l'ha deixat. Li atrau el seu pragmatisme i concreció, la seva claredat i el seu sentit crític. A La vida somnàmbula ens parla també de Josep Pla com a lector, com a gran crític literari, una faceta molt desconeguda d'ell i que va elogiar durant un seminari de crítica literària que va impartir el professor Enric Iborra a Barcelona l’any 2024.
 |
| Eugeni Xammar sortint de la cancelleria de Berlin, on va ser corresponsal de La publicitat (1932) |
Les seves lectures van més enllà de la literatura. Travessen el pensament filosòfic, la història, la crònica, la música, la política. A través de l'Eugeni Xammar i del Josep Pla es posiciona contra aquells que estan en contra de la independència de Catalunya. Iborra admira la intel·ligència i sentit crític del periodista de l'Ametlla del Vallès, qui escrivia arran de la independència de Txecoslovàquia el 1924: <<no hi ha hagut mai cap Estat independent que s'hagi vist obligat a renunciar a la independència per tal d'evitar que els seus ciutadans es morissin de fam o fàstic>>. I Pla al Quadern gris diu que la frontera és una gran finestra oberta, no un límit.
Comptades són les vegades en què Iborra ens mostra algun apunt de dietari, segons ell, no creu que siguin de gaire interès. En aquest punt no estic d’acord amb ell, perquè quan ho fa és amb precisió i austeritat, i a mi, què voleu que us digui, m’agraden aquests fragments de vida. Llegeixo una nota en què fa un retrat preciós de la seva amiga i poeta Montse Anfruns, morta l’any 2014.
Podeu trobar La vida somnàmbula al web de l'editorial Afers i a les llibreries: La vida somnàmbula Enric Iborra
