els nostres morts i una reflexió sobre els somnis

No sé quants anys feia que no somiava amb ma germana Elisenda. És curiós com tornen els nostres morts als somnis. Aquesta mateixa setmana hi apareixia el meu pare, però deformat, més gras, despullat, era ell i no. I l'Elisenda hi apareixia jove com era quan va morir, en un estat de ressuscitació que ma germana Sandra i jo posàvem en dubte, doncs després de 33 anys -dèiem- el seu cos havia de ser només esquelet. Era doncs, un fantasma que ens volia enganyar. Deixem que la de veritat descansi, pensàvem. En el mateix somni i en una altra escena, hi apareixia la meva sogra, reunida amb dones del Club Tennis Mollet que havien sigut amigues seves. La Pepita va morir fa onze anys, i el Club i les dones els vaig deixar enrere en fa més de vint. Rastres de vida que retornen quan caiem en el son més profund. Passegen com si fóssin vius i amb un esguard tranquil. I jo que sóc viva em passejo amb ells en el mateix plànol oníric. El misteri dels somnis és com el de l'Univers. Tots en tenim, però són únics en cadascun de nosaltres. Són estranys perquè no estan regits per les normes de la vida de vigília. A vegades els recordem i d'altres no. Mentre hi som no pensem en despertar-nos, i quan ens despertem ens diem que bé que som vius. 

una conversa amb ma germana sílvia

Deixeu-me que us conti una història. Una d'aquestes històries que potser he perdut l'hàbit de narrar i bé... crec que val la pena. L'altre dia vaig rebre un whats de ma germana gran, era un àudio de veu en què em deia que feia dues hores que havia començat a llegir Després de l'última abraçada, que anava per la pàgina 53 i que havia hagut de parar de llegir perquè cada dues pàgines s'estava fent un fart de plorar,  i que no hi veia perquè se li entelaven les ulleres amb les llàgrimes. Per a qui no ho sàpiga, Després de l'última abraçada és la meva darrera novel·la, i no crec que en torni a escriure cap altra. El missatge era més llarg, i va quedar interromput perquè realment estava sanglotant i emocionada. Era de nit, jo tornava d'italià, estàvem cansades les dues i ens vam donar la bona nit i un petó pel missatge de veu.  

Quatre dies després em va enviar un altre missatge de veu que transcric aquí: "Hola Jèssica -segur que torno a plorar, espero que no- ja l'he acabat. Em sento com si hagués entrat d'amagat i t'hagués agafat el teu diari personal i l'hagués anat llegint sense que tu ho sapiguessis. És que és molt personal ... però clar, a la vegada és molt conegut, per mi mateixa, vull dir. Bueno, que sí, que m'ha agradat, com sempre. Però ja m'estic emocionant... Collons! I no vull! Ja el tornaré a llegir i segur que tindré la mateixa sensació, però bueno... També és la sensació aquesta del flash-back, com si tinguéssim una conversa que ens n'anem d'un moment a un altre i recordant, amunt i avall, que sí, que sí, molt maco. Em sento com si hagués llegit algo que no em corresponia, imagina't tu. Bueno reina, doncs ja està. Bona nit i.. i se'm cauen les llàgrimes, collons! Vinga un petó Jèssica, un petó. Bona nit". Somicava.  

Per a mi era un handicap que la novel·la la llegissin els meus germans, que la llegissin i els agradés. I encara més un repte que li arribés d'aquesta manera tan profunda a la meva germana gran, perquè no conec persona més honesta i sincera que ella. Per a mi és la millor crítica que m'hagin pogut fer, i clar, m'ha emocionat veure-la així, pobreta. 

La Sílvia Roca va néixer el 27 de juny del 1959 a Mollet del Vallès, a la casa de pagès dels meus avis paterns. Filla de l'època hippie, una rebel i revolucionària, marxosa, ens va obrir camí a la resta de germans, va enviudar massa aviat, té dos fills, és una excel·lent cuinera i molt autèntica. Si hagués posat les mans sobre una màquina d'escriure se li hauria donat bé. 

A la foto la Sílvia a la vivenda que teníem al carrer Vic 22 de Montmeló, al darrere del Frankfurt. Parlant per telèfon. Any 1980 aprox.