cuscó

Quan la nit era més fosca

i més trist el despertar

Quan somiar era prohibit

i estimar un mal record

Quan els dies van passant

com un cercle sense fi

Una llum em va enlluernar;

els teus ulls que em perseguien

Un somriure em captivà

i ara és l’aire que respiro.

Un sospir que va volar

i el meu cor que ja somia.

Tot això tu vas canviar

en un dia com avui.

Un esclat de joia i rauxa,

un sentir profund i intens,

un moment de pau i glòria.

Tot això tu em vas donar 

en un dia com avui.

El dia de Sant Jordi del 1996 el Manel Teulé em va escriure aquest poema. Tots els seus amics li feien broma de com d’enamorat estava. Tots dos ho estàvem. Recordo ser una nena molt casolana, i arribada l’adolescència em passava les tardes estirada al llit pensant com seria el noi de qui m’enamoraria. Durant les nits mirava el cel negre i les estrelles brillants, i tornava a donar forma al meu futur amor. Va trigar uns anys. Abans que arribés ell vaig tenir una breu relació amb un amic seu del club de tennis Mollet. De fet, va ser ell qui me’l va presentar, sense jo sospitar en el moment que ho va fer que acabaria sent el pare dels meus dos fills i el meu marit fins la tardor del 2017. Va ser l’amor que demanava a les estrelles quan era adolescent.

La primera cita formal havia de ser una setmana després d’aquella nit que ens vam embolicar a la discoteca. Era un dissabte al vespre. Havíem quedat per anar a sopar abans que jo entrés a treballar al Nan. Sempre he sigut extremadament previsora. Per a bé i per a mal sempre m’he avançat als aconteixements. Si m’havia de passar a recollir a quarts de nou, una hora abans ja m’havia vestit amb els meus texans negres i la camisa de franela a quadres verds i blaus. Era hivern. La primera setmana de gener. I els meus ulls i el meu cap s’obrien pas cap a la finestra de la meva habitació, mirant l’asfalt del final del carrer sense sortida, esperant que arribés ell a recollir-me amb el seu Corsa negre. Aquella hora se’m devia fer eterna. Més encara els minuts que van passar de les vuit i mitja, quan vaig veure que no venia. Vaig deixar passar vint minuts, no més, i vaig marxar. Vaig agafar el Corsa de la meva germana Susana i vaig marxar a casa de la meva germana Iolanda a sopar alguna cosa i fer temps per anar al bar musical a treballar. Fer temps i esperar és l’expressió dels desesperats. Els que arriben tard omplen el temps sense qüestionar-se res. I són més feliços, de fet. 

Entrava a treballar els dissabtes a les dotze en punt de la nit al Nan Roig. Dissabtes de dotze a quarts de cinc i un sobre amb sis mil pessetes que em pagava en negre el Xavi, un dels socis del bar musical. Em servien per pagar les classes a l'Alliance Française. Fer de cambrera m’era familiar, doncs ho havia après al bar de casa. Obrir neveres, destapar ampolles, posar la beguda a dins dels gots de tub, els glaçons, tallar les llimones, repassar la barra amb la baieta, posar un somriure i demanar si venia de gust alguna cosa més, col·locar els gots al rentavaixelles i fer recompte de la caixa al final de la jornada, quan encara quedava algun client ressagat demanant l’últim cubata per prendre’s abans d’anar a dormir. Fins i tot allà aprenies que les rutines de la gent sempre eren les mateixes. 

Ja havia entrat la primera tongada de clients quan va arribar el Manel. Jo estava al darrere de la barra obrint una ampolla de Ballantine’s per servir a un dels seus amics quan el vaig veure acostar-se’m per disculpar-se. Duia el braç dret en cabestrell. L’escena que jo no havia vist mentre m’estava esperant a la meva habitació va ser aquesta: 

Aquell dissabte tenia partit de futbol sala. Després del partit m’havia de passar a recollir per anar a sopar junts, era la nostra primera cita, però en una jugada de contratac, un jugador de l’altre equip li va fer la trabanqueta i el va fer volar pels aires fent que la seva espatlla dreta impactés directament contra el dur asfalt de la pista de joc. No va poder acabar el partit del dolor que tenia. Es va passar la vetllada de dissabte a l’hospital de Mollet, on el volien operar d’urgència per una rotura d’un dels ossos que uneix la clavícula amb l’espatlla. S’hi va negar en rodó. Qualsevol cosa menys operar! 

Mentrestant va enviar el seu germà i el seu amic Ricki a casa meva per avisar-me de l’incident. Ells vivien a Mollet i jo a Montmeló. Sabia que l’estava esperant perquè havíem quedat i a casa no hi havia telèfon. Quan van trucar a la porta de la unifamiliar va sortir a obrir-los el meu pare. Òbviament van haver d’explicar-li qui eren ells i què els havia portat fins allà a demanar per mi. El meu pare de seguida ho va entendre, els va donar les gràcies per haver-hi anat i els va dir que havia marxat feia una estona. El dia següent la meva mare ja m’estava preguntant amb una riallada que se li escapava si estava sortint amb un noi.